Busqueu-me en el Taller de Manolo Martin, alli on habita l’imprevist.
Rafa Rivera 20/10/2016
Emedoble (o el Taller de Manolo Martin) és el Iloc de l’impossible. Allí on es recomponen els somnis o la fantasia es materialitza o aquell dibuix cobra vida o el pla es fa volum o el color omple les formes.
És el lloc on durant dècades entren personatges, que es deixen atrapar per la màgia de les seues parets (abarrotades de màgia, proves, intents, restes, esquelets, records), i ixen obres calentes encara, com en els forns, però saboroses, atractives, espectaculars i humils, tosques i detallades, enormes i diminutes, tot to cabuda en aquest laboratori de formes i colors.
És veritat que el principi va ser la fallla, la fusteria que compon un monument que és més que això perquè entén la simbiosi entre la festa i l’art, entre cobra i el joc. Però només va ser el principi.
Després va explorar camins diferents de l’art, la publicitat, l’escenografia, la decoració, l’arquitectura, la museografia, el mobiliari, el disseny, el cine, la moda i molts mons que es mesclen, es superposen, es complementen, es volen. El resultat no podia ser un altre que una caixa de sorpreses, que apassiona als de dins i als de fora.
El taller és com una acadèmia en que els mestres impartlxen classes que es transformen en productes vius, efímers o no, que deambulen per la ciutat, pels seus carrers, les seues places, les seues exposicions, els seus aparadors.
Així va nàixer el Gulliver, la Dama Ibèrica, el Pinotxo, aquella làmpada, aquest panell, una escena, un moble, Tintín, Obelix, Mafalda.
I darrere estan Manolo Valdés, Ortifus, Mariscal, Martín Begué, Santo, Miquel Navarro, Carmen Calvo, Macdiego, i una llarga llista, Pepe Gimeno, Lavernia, Chema Cobo, molt llarga, Montesinos, Miralda, Bascuñán, Ballester, Manuel Vicent, molt llarga, Cincona, Luis Rivera, Carmen Baselga, Salvadors, Cardells. Tan llarga que és difícil trobar la fí, perquè no ho té. I Isidro Ferrer, amb una especial col.laboració al ser l’encarregat del disseny de les falles de Corona per aquest proper 2017.
Allí estan tots, embastats pel taller com un collar de pedretes de colors vestint a la ciutat, al món, duna manera diferent de concebre la creativitat. Això és el taller, el paradigma de la col·laboració i el mestissatge, una proposta artística que camina des de dècades com una mescla de centpeus i cuc de llum, recolzant-se en moltes referències i il.luminant el camí amb modernitat, atreviment i rigor.
Ja sé que no sòc objectiu. Ja sé que estic contaminant de tot aquest procés. Ja sé que sóc jutge i part, que estic dins i fora, i que em perd la passió de l’amistat i la història compartida. Però això importa de veritat? Algú preferix que allò objectiu oculte la passió? Algú tria abans el mesurat que l’arravatament? No em busquen en un món d’ordre i regles, no em busquen en un lloc previsible i senzill. Busqueu-me en el Taller de Manolo Martin, alli on habita l’imprevist.
Rafa Rivera
